«L’educació permanent és un sector molt diversificat»

LINICIO LIMA. «Des del punt de vista de les polítiques públiques nacionals i europees hi ha una certa hegemonia gestionària, domesticadora, funcional, que tendeix a utilitzar la formació d’adults en una lògica de “recursos humans” i per tant d’adaptació per a l’adaptació als mercats».

1. Com és possible que la formació permanent en compte de ser un element de promoció social, de desenvolupament democràtic i transformació personal i col·lectiva ha esdevingut absolutament com una acció domesticadora i adaptativa al sistema?

L’educació permanent és un sector molt diversificat. Des del punt de vista de les polítiques públiques nacionals i europees hi ha una certa hegemonia gestionària, domesticadora, funcional, que tendeix a utilitzar la formació d’adults en una lògica de “recursos humans” i per tant d’adaptació per a l’adaptació als mercats.

Açò cal combatre-ho si realment tenim una concepció més oberta, humanista, democràtica. No cal oblidar que en el sistema social de formació i educació de persones adultes hi ha també moltes experiències que no estan totalment dominades per aquesta lògica.

L’hegemonia en el sentit gramscià requereix l’establiment d’un consens. El consens és la idea de pensament majoritària que és reproduïda per les institucions oficials, per al llenguatge dominant de la majoria de partits polítics, pel llenguatge de la pedagogia dels educadors i de les educadores, i dels mestres i de les mestres, de vegades també pels sindicats.

Però no és una perspectiva singular. Hi ha altres idees pels marges, resistint. Altres perspectives, que tot i no ser institucionals, convoquen una tradició, una cultura i una història que és diferent. Jo diria que tenim una contradicció entre diverses perspectives. Si mirem els informes de la europeus sobre educació d’adults es pot veure que viuen a Brussel·les, van intentant bones relacions institucionals i van adaptant la seua agenda i el seu discurs al llenguatge de l’Europa comunitària. Però també van mantenint algunes dimensions d’una agenda més democràtica i emancipadora. Hi ha cert hibridisme. Aquesta mateixa situació es dóna en la institució universitària.

2. Com penses que hauria de ser la formació permanent en una societat com la nostra, amb molts joves fora del sistema educatiu sense la formació bàsica, i sense perspectiva de treballar? Quins serien els eixos i àmbits d’actuació? Quines les propostes concretes d’actuació? Quins haurien de ser els finançaments –quantitats, procedència dels fons…- i com podrien les institucions aconseguir els fons –en virtut d’impostos, de taxes…-?

Jo crec que un principi bàsic que siga democràtic, fins i tot sense necessitat que siga emancipador, almenys democràtic, ha de tenir com a idea central que la política educativa és una política cultural: que l’educació és un procés d’humanització, un procés de reflexió crítica sobre la realitat. I un sistema cultural mai es canvia ràpidament.

La idea que la formació permanent és un instrument, una tècnica de gestió, que introduïda en una direcció precisa obtindrà èxits exactament 5 anys després, és una fal·làcia.

Ni l’educació ni la cultura funcionen així i és necessari un temps. La cultura no es canvia d’acord amb el voluntarisme dels governs. I això és bo!

L’ideal d’una educació integral és això precisament. En totes les àrees de la societat: de la cultura, de l’economia, de l’ambient, de les relacions socials i de les relacions de poder. Jo crec que amb els joves i amb els adults l’educació ha de ser integral. I no crec que avui ni l’escola, ni en la universitat, ni en la formació de persones adultes estiga basada en aquest projecte holístic.

El projecte humanista, de la il·lustració, segueix sent important si no cau en un model avantguardista o mecanicista. Jo no veig cap possibilitat de desenvolupar un projecte d’aquestes característiques, al llarg de la vida, sense obligar l’Estat a complir els seus deures amb els ciutadans.

Podem discutir qui concretarà els projectes. Hi ha moltes àrees en les quals l’Estat o els governs no haurien d’entrar. El mercat no és un problema quan les persones tenen capacitat d’escollir i capacitat de pagar els productes que adquireixen en el mercat de l’aprenentatge. Nosaltres sabem que l’educació de persones adultes, quan es dirigeix a les minories (persones excloses, desfavorides) no es dirigeix a un públic que críticament coneix l’horitzó al qual es dirigeix, ni tampoc té capacitat adquisitiva. Jo no estic preocupat amb la classe mitjana i la classe mitjana alta que pot escollir en el mercat un curs d’ordinador.

No crec que una política pública haja de delegar en el mercat les seues responsabilitats. I açò està succeint. L’Estat s’està transformant d’un Estat educador a un Estat avaluador, gestionari i supervisor. I estem transitant d’un govern directe a un govern indirecte. L’Estat presenta les estratègies de la política, algunes les finança parcialment, i unes altres les contractualitza. Arriba un moment en el qual l’Estat es presenta com una part d’una relació contractual.

Estem substituint el contracte social de l’Estat amb la ciutadania per una perspectiva neocontractualista de base empresarial. No més drets! Serveis i béns educatius! Si se cedeixen serveis i béns que tenen no solament valor d’ús, sinó també valor de canvi llavors parlem pròpiament de mercaderies. I no podem establir un sistema públic d’educació permanent basat en aquests criteris.

Allò que fa falta és un Estat redistributiu a través de la justícia fiscal, a través d’impostos especialment a les empreses. En resum, cal pressionar els estats a través dels sindicats i dels moviments socials.

3. La Llei 1/95 de formació de persones adultes du vint-i-un any promulgada i no desenvolupada en la seua totalitat, com creus que ha afectat a la ciutadania valenciana i de quina manera afectaria positivament el seu desenvolupament?

Conec la Llei, però no conec la realitat empírica d’aquests últims 20 anys. La Llei em sembla genèricament ben estructurada, i que té per idea central que l’educació permanent és un principi estructurador del sistema educatiu. Açò és important, i crec que hi ha molta gent que confon educació permanent amb formació professional contínua.

La Llei del 95 té potencialitats: en la definició conceptual d’educació permanent, en les prioritats i en les àrees de desenvolupament. Encara que és veritat que atén l’escolarització i l’educació de segona oportunitat, però açò respon a un problema històric del 95 i que segueix en l’actualitat.

Però si ens centrem exclusivament en l’educació de segona oportunitat, ens faltaran recursos, projectes i idees per a desenvolupar l’educació d’adults globalment considerada, que inclou la participació política, l’educació cívica i l’educació per a la democràcia. Perquè l’educació d’adults no és només, ni hauria de ser, recuperació escolar. La formació permanent és important i respon a un problema objectiu, però no pot ser hegemònica.

La formació permanent no es dirigeix a cobrir llacunes o dèficits formatius, és una vocació humana, ontològica, epistemològica. Té un valor instrumental, però té també un valor substantiu al qual ha d’estar subordinada.

 

4. Quin hauria de ser el paper de les organitzacions de la societat civil? Apostar per una lògica de l’educació popular i la recreació d’una ciutadania activa, radical… o una lògica de simple gestió moral dels recursos humans, adaptativa a les lleis del mercat laboral?

Les organitzacions de la societat civil tenen un rol important, però si tracten de substituir l’Estat, llavors poden estar jugant el joc del neocontractualisme. El tercer sector és actualment híbrid: hi ha un tercer sector que representa la societat civil contrahegemònica, i hi ha un tercer sector que és realment l’Estat transvertit, extensions del poder públic. Finalment hi ha un tercer model de tercer sector en el qual ens trobem en realitat són empreses comercials camuflades, que actuen amb les mateixes lleis del mercat.

 

5. Finalment: Quines serien per a tu unes bones polítiques educatives envers la formació permanent i quines iniciatives, experiències coneixes a Europa?

Tal vegada el problema major d’un procés de canvi de la formació de persones adultes és la qüestió històrica i cultural. Els països del sud d’Europa no tenim una cultura d’inversió en educació, perquè realment no podíem fer-la en règims polítics que eren dictadures com en la península.

Estem deconstruint el poc “estat providència” que tenim. L’“estat providència” requereix una societat capitalista occidental liberal. Però hem tingut als nostres països dictadures militars per dècades. Els moviments obrers han sigut molt importants per a la formació de persones adultes, però el moviment sindical ha sigut perseguit en les dictadures de Franco o Salazar. Tenim problemes anacrònics si ens comparem amb les democràcies de la resta d’Europa, problemes que ells van tenir en el passat.

Però la importació de models és quasi impossible en la formació d’adults. En tot cas cal conéixer institucions com les escoles superiors populars, o els col·legis residencials per a adults.

Nosaltres després de la revolució dels clavells o vosaltres després de la transició vam veure que es va deslligar una forta energia democràtica participativa i popular de base que ha ocorregut en barris, fàbriques o xicotetes comunitats. Aqueixa mobilització és implícitament educativa. L’educador ací es necessita per a explicitar i donar intencionalitat reflexiva al procés. Si lluites per a la llet per als xiquets i xiquetes o perquè hi haja electricitat en una comunitat, estàs mobilitzant, però també estàs prenent la veu i aprenent a comunicar, a escriure les teues demandes: és tot un programa educatiu! No és normal que no comprenguem la dimensió educativa de la mobilització popular de les organitzacions socials i sindicals.

Etiquetas:

Escribir comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada.

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.

Autoría